trens-casanovaTrèns per d’aubres mòrts - Joan-Ives Casanòva
Morlanne, C&S - 2007 - 197 paginas

Lo libre es una evocacion de tres figuras masculinas. Per caduna l'autor se concentra sus un moment clau de lor vida.

La critica vei lo trabalh de Joan-Ives Casanòva coma una narracion en abís, susportada per de frasa-univèrs. Una escritura rara.

*

Veja-aquí çai jos qualques ligams, nòtas o estraches.

Thierry Offre sus Emboligol lo sieu blòg ne fa la presentacion. Extrach :

« Joan-Ives Casanova es un romieu de l'arma espelhandrada, un pelegrin ruscós de la literatura occitana [...]. Nos fai estrena amb aquest libre, Trèns per d'aubres mòrts, d'un sanctuari vertadier en omenatge ais avis defuntats (la promiera partida parla dau grand mairenau, la segonda dau grand pairenau e la tresena dau paire, mèstre d'escòla). Aquò es un chale, una òbra-monument, cròs, o puslèu lausas, de lausas literarias, escrinceladas verbalament de remembres fugidis, de paraulas mai que mai poeticas. Un dire dau ritme suau, trevat de lòngs temps de meditacions, amb d'audacias de ritme, (te faudrà trobar lei pausas de silenci...), de frasas solombrosament enmascantas que t'envertolhan a l'infinit coma "lo temps que vai e ven e vira...", es pas nòu. [...] »

[la siá critica es aquí]

*

Extrach tirat del libre presentat sul site de l'autor  :

« De que i aviá darrier leis aubres ? Podiá de ges de biais respondre tanben se lo coneissiá de còr aqueste país, se d’aquela environa pas un camin, pas un aubre, pas un ròc li èran desconeguts dempuei l’enfança, seis escorregudas a la perduda e lo trabalh, lei dralhas tant de còps enregadas amb leis ases e lei muòlas, de fenar, de lenhejar, de culhir, de semenar, d’ajudar l’un ò l’autre per recampar lei cabras ò gardar lei fedas, enfin tant de secrets esconduts sota lei pèiras de se desvelar pauc a cha pauc, çò que lei contaires disián èstre l’ànima d'un paese, aquelei preséncias de la tèrra, de legendas, de dichas, de cants mesclats ais odors e ai colors ; èra pron destacat de la realitat d’aqueu vèspre, se demandava ont restava aquela realitat e se viure èra pas demorar dins la nèbla de lume qu’envertolhava lei castanhiers, luenh dei discutidas e deis afaires deis òmes, se delaissava dau temps dei pòrcs mòrts e de son malastre, dau porciu e de la fanga, se delargava de la pena e de l’afanh de totei lei jorns, fins qu’aqueste païsatge venguèsse d’aire, d’aiga blavinèla, de sòmis congreats per aquela poussa luminosa, grana de l’espaci e dau temps, una beutat tan ferotja que se decidiguèt subran de partir. »

[jycasanova]


Sul libre de Jousé d'Arbaud 'La Caraco'

la-caraco-d-arbaud Un tèxt de La Cigalo Narbouneso d'octobre 1926 (ortografia modernizada) sul libre de Josep D'arbaud La Caraco, Edicion de la revista Le Feu, Ais de Provença, 1926.

Lo grand escrivan provençal Jousé d'Arbaud, après son bèl libre La Bestio dóu Vaccarés, ven de ne faire espelir un autre La Caraco.

Sul libre 'La il.lusió occitana' d'August Rafanell

la-illusio-occitana Un article de Felip Gardy dins la revista OC numèro 84, estiu de 2007, sul libre d'August Rafanell, La il.lusió occitana. La llengua dels catalans entre Espanya i França. Epilòg de Robert Lafont (Barcelona, Quaderns Crema, Ensag n° 37, 2006, dos volums, 1542 paginas) [ligam editor]

Aquí un obratge coma se'n publica gaire : dos volums, mai de mila cinc cents paginas polidament presentadas, amb tot un fum de documents illustratius en contraponch dau tèxt, una analisi precisa, detalhada, menada tot de lòng amb clartat e rigor, e que pasmens se legís quasi coma un roman, de la primiera a la darriera pagina, que l'autor, o ditz eu clarament, i a pas tant vougut desenvolopar una opinion, quina que siá, qu'expausar, dins tota sa complexitat e son detalh, leis endevenenças d'un moment lòng que toquèt ço que li diguèron sovent de "panoccitanisme".

La Lison dau Peirat

la-lison-dau-peirat-100La Lison dau Peirat - Monica Sarrasin - Lo chamin de Sent Jaume

La critica de Jean-Pierre Cavaillé : "Per vos dire la vertat, aviái pas encara legit La Lison dau Peirat. Pr'aquò vesiái plan que lo pichon monde dels legeires d’occitan en Lemosin se podian pas gardar de’n prononciar lo titre sens prene un aire entendut e risolier. Ara, qu’ai devorat ò puslèu begut d’un trach La Lison, puèi La Setmana, compreni perfiechament lo perqué d’aquela mina entenduda e regaudida : la Monica Sarrasin a un sens innat de la lenga parlada e del raconte, una coneissença prigonda dels biaisses de viure e de soscar dels limosins d’aquela generacion que malurosament es a man de desaparéisser, e enfin te ten un umorisme irresistible [...]"

La seguida sul blòg Mescladis e còp de gula [aicí]