mars Sortiguèt en 2018 lo libre de Georg Kremnitz Katalanische und okzitanische renaissance.

L'autor venguèt presentar son trabalh a Tolosa per una conferéncia DUOC lo dimècre 20 de mars de 2019.

Tornam publicar çai-jos la presentacion que ne fasián los organizators.

 

La Renaissença occitana e la Renaissença catalana. Una comparason de 1800 fins ara.

Al sègle XIX, la renaissença occitana, menada per Frederic Mistral e lo Felibrige, e la renaixença catalana, incarnada per Jacint Verdaguer, apareisson coma dos moviments parallèls qu’entre eles, fòrça rapidament, de ligams se teissèron.

Las situacions qu’aquelas lengas i son confrontadas, marcadas per la dominacion d’una lenga nacionala, respectivament lo francés e l’espanhòl, presentan de similituds nombrosas, coma tanben las accions entrepresas en favor de la revalorizacion de la lenga e de la cultura occitanas o catalanas.

Georg Kremnitz, sociolingüista que coneis perfièchament aqueles dos domenis culturals prepausa una sintèsi en alemand que ven just de paréisser (Katalanische und okzitanische Renaissance. Ein vergleich von 1800 bis heute., Berlin, De Gruyter, 2018).

La comparason istorica que desvolopa pren coma ponch de partença la data simbolica de 1800 e s’espandís fins a la debuta del sègle XXI. I descobrissèm las rasons que explican cossí, a partir de situacions inicialas fòrça pròchas, los movements renaissantistas occitan e catalan coneisson d’evolucions fin finala fòrça divergentas.

Après lo trabalh considerable d’August Rafanell (La il·lusió occitana, 2006) suls ligams occitano-catalans, lo libre de Georg Kremnitz marca una etapa nòva dins la coneissença d’aqueles dos movements renaissantistas que lors perlongements se fan encara sentir al jorn de uèi.

 

Georg Kremnitz nasquèt en Alemanha en 1945 e viu a Viena (Austria) dempuèi 1986. Format dins las universitats de Göttingen, Berlin, Montpelhièr, Tübingen e Bordèu, professor emerita (dempuèi 2012) de filologia romana a l’Universitat de Viena, foguèt tanben professor associat a l’EHESS (París), a Niça, Buenos Aires, Bahía Blanca, etc.

Sos centres d’interesses e de recerca concernisson la sociologia de la comunicacion, subretot dins lo domeni de las lengas romanicas, la sociolingüistica e la sociologia de las lengas dominadas, las politicas lingüisticas, l’istòria de las lengas romanas, lo plurilingüisme social e literari.

Publiquèt un vintenat d’obratges sus aquestes domenis, e mantuns articles e comptes renduts. Sa granda coneissença dels domenis occitan, catalan mas tanben creòls foguèt mantuns còps distinguida, notadament en decembre de 2012 per lo Prèmi internacional Ramon Llull.

Dirigiguèt en 2014 una monumentala Histoire sociale des langues de France (PUR).


1984 - George Orwell

Las Éditions des Régionalismes venon de publicar en junh de 2022, en occitan, lo libre 1984 de George Orwell. La traduccion occitana es de Pèire Beziat.

1984 foguèt escrich en 1948, just après la segonda guèrra mondiala. Foguèt publicat en 1949. Las dictaturas nacionala-socialista e comunista mòstran alara çò que poiriá èsser l’avenidor. Una societat fondada sus l’ignorància, la violéncia, la messorga, la dobla pensada e la mutabilitat del passat.

Teatre de Besièrs

teatre Es sortit a la fin de 2019 a cò del Classiques Garnier lo libre Le Théâtre de Béziers Pièces historiées représentées au jour de l’Ascension (1628-1657). Tome 1 – 1628

Lo Teatre de Besièrs presenta un ensems de 24 pèças jogadas e publicadas pendent las annadas 1610-1650.

Aqueste còrpus bilingüe occitan-francés constituís un testimoniatge excepcional de la vitalitat de la tradicion teatrala en Occitània a l'epòca barròca. Tradicion sorsa d'inspiracion pel quite Molière del temps qu'èra a Pesenàs.

Sus l'òbra de Max Roqueta 'Verd Paradís'

verd-paradis-1-max-roqueta Lo tèxt çai jos es extrach de la plaqueta de presentacion de la mòstra : Max Roqueta, la libertat de l’imaginari, que se debanèt del 4 de decembre de 2014 al 28 febrièr de 2015 a la mediatèca centrala d’aglomeracion Emile Zola a Montpelhièr.

Verd Paradís - Resson au vèrs de Baudelaire : « le vert paradis des amours enfantines », Verd Paradís rementa lo paradís perdut de l'enfança.

Roland Pécout escriu en 1993 : « L'Eden perdut que sa languison esclaira las pròsas de Verd Paradís, aquò's lo parangon de l'oasís. Lo desèrt es aimat per çò que rescond las fònts : coma la garriga espinosa amaga sos sorgents, coma la secada de Miègjorn conten al bèl mitan son grífol, coma la vida apara son mistèri, e la sòm, los sòmis... » E presenta Max Roqueta coma un « chaman dau País das Fònts », un passant que s'encamina dins de païsatges ben reals que son atanben de sasons de l'imaginari.