lo-dever Lo dever del vaure de Joan-Peire Lacomba (Lo chamin de Sent Jaume, 2010). Prèmi Jaufre Rudel 2010

Quatrena de cobèrta – Lo Joan-Peire Lacomba es de per son pair franc Lemosin e de per sa maire, seria quasi d'Auvernha. Li es malaisat destriar los dos parlars que, de tot biais, se semblan plan.

Ensaia pasmens de se tener ad un per poema. Faras coma se, legidor, passara de l'un a l'autre sens te'n estonar.

La linga li es de naissent, bona mai genta ; lo mai sovent en daus petits textes calhats 'rieba l'imatge viu, lo saubre-dire ; sèm convidats a las sasons d'una natura vesitada per lo mite ; la luna li es de segur vierja de pas d'òme, mas las vachas (que lo fagueron viure) l'i paisson maitot los pasturaus dau ciau, a la broa de la Via Lachada o Chamin de Sent Jaume.


Sant Manuel lo Bon, martir - Miguel de Unamuno

Sant Manuel lo Bon, martir IEO-Edicion, al cors de l'estiu de 2020, publiquèt dins la colleccion Flor envèrsa jol títol Sant Manuel lo Bon, martir una traduccion occitana del libre de Miguel de Unamuno : San Manuel Bueno, mártir.

Es disponible unicament en version numerica (epub). La traduccion es de Joaquim Blasco.

De qué soscas, grand paire ? - Amanç Batut

En 2016 sortissiá a las edicions del Grelh Roergàs lo libre d'Amanç Batut De qué soscas, grand paire ?

Aquí çai-jos la presentacion que ne fasiá dins son edicion del 5 de març de 2017, lo jornal Centre Presse.

Amanç Batut se soven e sosca...

« De qué soscas, grand paire ? » es la debuta d'una cançon de « Los de Sauvatèrra ». Aquí qualques paraulas de la cançon ont lo felen demanda a son papeta : « Conta me, parla me de ton país... »

Sus l'òbra de Max Roqueta 'Verd Paradís'

verd-paradis-1-max-roqueta Lo tèxt çai jos es extrach de la plaqueta de presentacion de la mòstra : Max Roqueta, la libertat de l’imaginari, que se debanèt del 4 de decembre de 2014 al 28 febrièr de 2015 a la mediatèca centrala d’aglomeracion Emile Zola a Montpelhièr.

Verd Paradís - Resson au vèrs de Baudelaire : « le vert paradis des amours enfantines », Verd Paradís rementa lo paradís perdut de l'enfança.

Roland Pécout escriu en 1993 : « L'Eden perdut que sa languison esclaira las pròsas de Verd Paradís, aquò's lo parangon de l'oasís. Lo desèrt es aimat per çò que rescond las fònts : coma la garriga espinosa amaga sos sorgents, coma la secada de Miègjorn conten al bèl mitan son grífol, coma la vida apara son mistèri, e la sòm, los sòmis... » E presenta Max Roqueta coma un « chaman dau País das Fònts », un passant que s'encamina dins de païsatges ben reals que son atanben de sasons de l'imaginari.