Febrièr de 2018, lo recuèlh Dins los tudèls, obratge collectiu que recampa las nòvas del concors litterari organizat per Lo Lector del Val, l'associacion de las Bibliotècas del Lauragués, es sortit.

Aquel obratge nos rapela que la lenga es encara viva e transmesa. Los escrivans son sovent joves, en mairala o en collègi. Conten 158 paginas. La mitat dels tèxtes son en francés, l'autra mitat en occitan.

Aquò èra ongan lo XXen concors d'aquela mena. Es dobèrt a totes e a gratis. Un bon biais de promòure la lenga occitana.


Lo dever del vaure

lo-dever Lo dever del vaure de Joan-Peire Lacomba (Lo chamin de Sent Jaume, 2010). Prèmi Jaufre Rudel 2010

Quatrena de cobèrta – Lo Joan-Peire Lacomba es de per son pair franc Lemosin e de per sa maire, seria quasi d'Auvernha. Li es malaisat destriar los dos parlars que, de tot biais, se semblan plan.

Ensaia pasmens de se tener ad un per poema. Faras coma se, legidor, passara de l'un a l'autre sens te'n estonar.

Per un erbièr de Roergue - Iveta Balard

Per
un erbièr de Roergue, Yvette Balard Lo darrièr libre d'Iveta Balard ven de sortir a las edicions del Grelh Roergàs (prima de 2022). Es bilingüe occitan/francés. L'autora torna aquí sus un domèni ja explorat, lo mond vegetal, en 2017 publicava Arbres d'en çò nòstre.

Presentacion de Cristian Andrieu : « Professora de sciéncias de la natura, dempuèi totjorn passionada de natura, Iveta Balard ensenha tant als joves coma als vièlhs las meravilhas que pòrta lo nòstre mond. E qual o podiá far tan plan dins la lenga que presam tant, nautres defensors de la lenga del país, defensors de la diversitat lingüistica ? Qual nos podiá dire melhor totes aqueles noms que lo pòble occitan donèt a las èrbas qu'aprenguèt a utilizar e doncas a respectar ?

La tèrra que demòra - Claude Michelet

La tèrra que demòra que sortiguèt en 2021 es la traduccion occitana del libre La terre qui demeure de Claude Michelet.

Es la tot primièr libre de la colleccion Revira Lenga de l'IEO Tarn.

Presentacion : Joan Bordare es d’aquela raça, seca, noseluda, nerviosa, aquela raça que s’encranca a la tèrra dempuèi de sègles e que se fa passar de generacion en generacion, lo gost del trabalh e l’amor gaireben carnal per las qualques ectaras de tèrra que cultiva... Pr’aquò s’entend dejà, pas luènh de la comba dels Vernhes, lo bronzinament dels buldosèrs. D’unes, se disiá, vendrián cercar d’uranium, d’autres, investir lèu dins de futuras demòras...