lo-libre-del-causse-2016 Lo Libre del Causse de Pau Gairaud. Transcripcion en grafia normalizada de Domenja Blanchard (Vent Terral, 2016, 464 paginas, 19 èuros).

Lo Libre del Causse, paregut en dos volums de 1968 a 1970, ven enfin d'èsser reeditat. Un dels rares vertadièrs romans escriches en lenga occitana al sègle XX.

*

« Dins una lenga clara, naturala, que repetinga leugièreta, mirgalhada d'esperit trufarèl, es l'immense tablèu de la vida-vidanta que nos ofrís, uèi, l'uèlh furgaire d'un autor que sap agachar, que sap comprene e que non manca ni de sensibilitat, ni de sinceritat. Es dire que Lo Libre del Causse es pas un raconte a l'aiga de ròsa. Es quicòm de vertadièr, gaujós qualque còp e tendre quand s'endeven, sovent rebelut e brutal a l'occasion, coma la vida d'aqueles mases perduts dins aquel país de secada ont la raça montanhòla garda son anar sanse, e rude dins sa punhor. »

Enric Mouly dins son prefaci de 1968 al primièr libre

*

« A cima, i a lo país. Sens illusion de país perdut. La misèria, l’orguèlh. Los òmes. Tot s’intègra al roman. Pas un sol personatge, e mai lo mèstre d’escòla, e mai Lisòta qu’es pas mai qu’una filha de bòria, e mai... e mai... pas un sol personatge que non siá de carn e d’òsses, que son astrada siá pas escricha dins las realitats economicas et socialas del temps, vertadièr fins que dins sa retenguda, fins que dins aquela non-libertat que sembla los caracterizar totes. Un país d’explosions dintradas. Vos convidi a i dintrar. »

Ives Roqueta

*

Presentacion de l'editor - De la Bèla Epòca a 1968, de la Guèrra de 14 a l’Occupacion, a la Resisténcia, e al reviscòl de las Trentas Gloriosas, una saga familiala sus très generacions ont, del Causse roergàs fins a Montpelhièr, es pas solament question de trabalh e de bòrias a salvar, mas d’argent, de sèxe e de passion.

En 1968 sortís Lo Libre del Causse, seguit en 1970 pel Segond Libre del Causse. Pèire Escodornac : l’eròi del libre, ronfut, espatlut, tan larg coma naut, escaissat Palfèrre. Es segut entre dos gendarmas al palatz de justícia de Riòm d’Auvèrnha. Per de qué ? O saurem pas qu’a la tota fin del libre segond.

Dos libres que ne fan qu’un, dins un vestit flame nòu. Tant per la lenga coma per l’escritura, pel debanar e la mestresa de l’accion coma per la riquesa psicologica de sos personatges, un dels melhors romans de nòstra literatura modèrna.

*

Pau Gairaud (Severac del Castèl, 1898 – Montpelhièr, 1994), agent puèi contrarotlaire de l’Enregistrament, blaçat pendent la guèrra de 14, membre actiu de la Resisténcia en Roergue, escriguèt l’essencial de son òbra romanesca en occitan, amb los dos tòmes del Libre del Causse puèi los quatre tòmes del Vièlh Estofegaire.


La Bèstia dau Coàr - Didier Leclerc

La MARPÒC publicava en 2018 La Bèstia dau Coàr de Didier Leclerc. Lo libre es en francés e en occitan. Amb, per l'occitan doas versions : una en provençal misralenc e l'autra en provençal referencial.

La traduccion en grafia occitana classica es de Jòrdi Peladan, la traduccion en provençal mistralenc es de Rose Pous.

Sul libre 'Les Pays des parlers perdus'

les-pays-des-parlers-perdusSul libre Les Pays des parlers perdus de Pierre Pasquini, un article de Joan-Francés Blanc dins la revista Estudis Occitans (numèro 19 , 1996, pagina 55).

Sortit d'una tèsi de 1991, qu'agèri pas l'astre de legir, l'obratge de Pierre Pasquini n'es benlèu un de mai dins la tièra de las analisis del psicodrama del movement de renaissença d'òc. Una pèira de mai sus l'ataüt, benlèu, mas pasmens lo libre presenta de causas interessantas, per exemple pels istoriografs. Que lo biais d'escriure l'istòria (Robèrt Lafònt dins sa prefaci o ditz ben : avèm aquí un trabalh d'Istorian) depend pas sonque de las sorgas, mas tanben de la tòca que s'es balhada l'autor en se botant a la règa. Aquela tòca es la de l'autor, mas aqueste banha dins un temps e dins una environa (las orientacions de sos directors d'estudis) que lo butan a des causidas ideologicas (al sens large del mot) mai o mens concientas.

La solitud del correire de fons - Alan Sillitoe

La solitud del correire de fons Las edicions IEO Tarn publican lo segon numèro de lor nòva collecion Revira Lenga dedicada a la traduccion. La novèla La solitud del correire de fons publicada en 1958 es tirada del recuèlh de novèla eponim de l'autor anglés Alan Sillitoe. La traduccion occitana es de Michel Fréjabise

Alan Sillitoe escriu sas novèlas a la primièra persona, descrivent la transformacion d’un individú fàcia a son destin. Adaptada al cinemà puèi al teatre, l’accion se desenròtla al còr de Granda-Bretanha e visa a atirar l’atencion sus las condicions quotidianas de la classa obrièra.