Jaufré Lo libre Lo Roman de Jaufré e los Narty Kaddžytæ. Modalitats del meravilhós e estructuras indo-europèas de Laurenç Alibert foguèt publicat en 2015 per Honoré Champion dins la colleccion « Nouvelle bibliothèque du Moyen Âge ».

L'autor presentèt lo sieu trabalh a Tolosa (conferéncia DUOC del 9 de decembre de 2015. Aquí çai-jos la presentacion que ne fasián los organizators.

*

Lo roman de Jaufré e los Narty Kaddžytæ, Modalitats del meravilhós e estructuras indo-europèas

La comparason del cicle arturian e de las legendas nartas nais en 1969 quand Joël Grisward publica un article que dobrís de perspectivas nòvas als estudis arturians : « Lo motiu de l’espasa escampada dins lo lac : la mòrt d’Artur e la mòrt de Batraz ». I torna prene, a la seguida de Georges Dumézil, l’estudi comparatiu de las legendas nartas, mas en las confrontant aqueste còp a la literatura arturiana amb de resultas fòrça fruchosas.

Laurenç Alibèrt propausa de perlongar aquela comparason mas amb una òbra medievala occitana, lo roman de Jaufré en prenent en compte de nombroses tèxtes ossetes inedits.

Abondós tant dins Jaufré coma dins las legendas nartas, lo meravilhós es pas concebut aquí coma objècte d’estudi pròpri, mas coma un metòde d’investigacion comparatiu sus un triple camp : estructural, generic e cultural.

Laurenç Alibert ensenha l’occitan a l'Universitat Paul-Valéry de Montpelhièr e precedentament la literatura francesa e comparada al Collègi Universitari francés de Moscau. A publicat mantuns articles de literatura e de mitologia comparada.


Les fraisses èran tombats

los-fraisses-eran-tombats Les fraisses èran tombats de Fèliç Daval, prefaci de Pèire Boissièra (L'ostal del libre, 248 paginas, 15 èuros).

Presentacion de l'editor – Un roman que parla d’auèi, e non pas de la vida paisana d’un còp èra : lo personatge màger, Daniela, plaçada dins un cafè tre sa sortida de l’escòla e qu’arriba emprenhada sens que se coneguèsse lo paire, aquò’s una realitat de l’Auvèrnhe d’auèi.

Sul libre 'Les Pays des parlers perdus'

les-pays-des-parlers-perdusSul libre Les Pays des parlers perdus de Pierre Pasquini, un article de Joan-Francés Blanc dins la revista Estudis Occitans (numèro 19 , 1996, pagina 55).

Sortit d'una tèsi de 1991, qu'agèri pas l'astre de legir, l'obratge de Pierre Pasquini n'es benlèu un de mai dins la tièra de las analisis del psicodrama del movement de renaissença d'òc. Una pèira de mai sus l'ataüt, benlèu, mas pasmens lo libre presenta de causas interessantas, per exemple pels istoriografs. Que lo biais d'escriure l'istòria (Robèrt Lafònt dins sa prefaci o ditz ben : avèm aquí un trabalh d'Istorian) depend pas sonque de las sorgas, mas tanben de la tòca que s'es balhada l'autor en se botant a la règa. Aquela tòca es la de l'autor, mas aqueste banha dins un temps e dins una environa (las orientacions de sos directors d'estudis) que lo butan a des causidas ideologicas (al sens large del mot) mai o mens concientas.

Los tres potons - Thierry Arcaix

Los tres potons Las edicions Edite-moi ! publica un conte que nos revèla perqué los occitans se potonejan tres còps. Aquel conte imaginat per lo sociològ Thierry Arcaix a per títol Los tres potons.

Escrich en francés l'edicion es bilingüa amb una traduccion occitana de Anne-Marie Caparros e Martine Prévôt. Las illustracions son de Moss.