galtier-oiseaux-provenceUn article de la revista Lou Felibrige mars/abril de 2007. Presentam lo tèxt en grafia classica.

Leis aucèus en Provença

De l’agla fins qu’a l’estornèu, dau rossignòu a la dindoleta, de la calandra fins qu’ai galinas, vaquí un novèu libre que nos espepidona tot çò que tòca ais aucèus. Dins l’obratge descuerbèm lei còntes, lei dires popularis, lei legendas tocant leis aucèus en Provença. Es un vertadièr libre d’etnologia estent qu’au travèrs dei coneissenças que nos adús sus leis aucèus, sián assabentats dau biais de viure dei gents, de sei cresenças e de sei coneissenças.

Lo libre es dau Majorau Charles Galtier, desaparegut i a dos an d’aquò. Mai, son nebot, sénher Lucian Perret a publicat lo libre segond la volontat de son oncle que l’aviá escrich, revist e corregit just avans que de s'enanar.

Retrobam dins aquel obratge tot ensems lo saberut que fuguèt lo Mèstre d’Eigalièra, emai lo poèta, lo contaire, un òme tot pastat de son terraire, socitós de reculhir lei saupres deis ancians e de lei passar ai generacions que venon.

Lo libre es editat per La Librairie contemporaine balejada per sénher Serguier, editor qu’a dejà publicat Un vin que fai dansa li cabro de Carle Galtier peréu, emai l’Harmas de I. Delange o lou pichot tresor de Cupidoun de Pèire Paul. Un editor que dins gaire deuriá nos porgir d’autrei tresaur de nòstra cultura.

Les Oiseaux de Provence dans le savoir populaire - Charles Galtier
Editor : Librairie contemporaine - 300 paginas - 16 x 23 cm - 24 èuros


La solitud del correire de fons - Alan Sillitoe

La solitud del correire de fons Las edicions IEO Tarn publican lo segon numèro de lor nòva collecion Revira Lenga dedicada a la traduccion. La novèla La solitud del correire de fons publicada en 1958 es tirada del recuèlh de novèla eponim de l'autor anglés Alan Sillitoe. La traduccion occitana es de Michel Fréjabise

Alan Sillitoe escriu sas novèlas a la primièra persona, descrivent la transformacion d’un individú fàcia a son destin. Adaptada al cinemà puèi al teatre, l’accion se desenròtla al còr de Granda-Bretanha e visa a atirar l’atencion sus las condicions quotidianas de la classa obrièra.

Sul libre 'Les Pays des parlers perdus'

les-pays-des-parlers-perdusSul libre Les Pays des parlers perdus de Pierre Pasquini, un article de Joan-Francés Blanc dins la revista Estudis Occitans (numèro 19 , 1996, pagina 55).

Sortit d'una tèsi de 1991, qu'agèri pas l'astre de legir, l'obratge de Pierre Pasquini n'es benlèu un de mai dins la tièra de las analisis del psicodrama del movement de renaissença d'òc. Una pèira de mai sus l'ataüt, benlèu, mas pasmens lo libre presenta de causas interessantas, per exemple pels istoriografs. Que lo biais d'escriure l'istòria (Robèrt Lafònt dins sa prefaci o ditz ben : avèm aquí un trabalh d'Istorian) depend pas sonque de las sorgas, mas tanben de la tòca que s'es balhada l'autor en se botant a la règa. Aquela tòca es la de l'autor, mas aqueste banha dins un temps e dins una environa (las orientacions de sos directors d'estudis) que lo butan a des causidas ideologicas (al sens large del mot) mai o mens concientas.

Ceseta - Émile Pouvillon

ceseta Sortiguèt a cò del Grelh Roergàs al mes de genièr de 2020 lo libre Ceseta, traduccion en occitan d'un roman d'Emile Pouvillon.

La traduccion es de Miquèl Gonin e de Loís Gaubèrt. Lo libre de 114 paginas còsta 12 èuros, conten un cort glossari occitan-francés. De notar que los editors an cambiat en primièra de pagina lo nom de l'autor d'Émile Pouvillon en Emili Povilhon.

Lo libre es illustrat de qualques dessenhs qu'Antoine Bourdelle aviá realizats per l’edicion de 1882.

Émile Pouvillon nasquèt en 1940 a Montalban e se moriguèt en 1906. Après d'estudis de drech a París tornèt al país acculhit per son ainat l'escrivan Léon Cladel.