halte-a-la-mort-des-langues-hagegeSul libre Halte à la mort des langues de Claude Hagège, un article de Cristian Rapin dins la revista Lo Lugarn numèro 82, prima de 2003.

Coma aquò comença de se saber, i a, cada annada, una batelada de lengas que s’escantisson e amb elas, naturalament, de comunitats, de culturas, de pòbles. Es d’aquel dramatic fenomèn que Claude Hagège parla dins Halte à la mort des langues.

Son discors de 371 paginas es, dins l’ensemble, conegut dels occitanistas mas, o ai verificat, complètament estrangièr a las preocupacions dels franceses. De mai, per nosautres l’interès cabís dins los exemples nombroses que son balhats e dins una temptativa, pro capitada d’alhors, de classar los fenomèns lingüistics.

Lo capítol titolat "Los camins de l’atudament" fa lo relevat detalhat de las diferentas causas possiblas de la mòrt d’una lenga. Los factors de manteniment d’una lenga son tanben sistematicament estudiats :

  • la consciéncia d’identitat,
  • l’abitat autoctòn,
  • l’endogamia,
  • la vida rurala,
  • la prosperitat economica,
  • la coesion familiala e religiosa,
  • l’escritura,
  • l’unilingüisme etc.

Mas benlèu que la partida mai passionanta de l’obratge es la que conta la renaissença de l’ebrèu.

Lo subjecte es estat tractat mai d’un còp per mantum autor mas lo trabalh de Hagège que cobrís tota la tresena partida de l’obratge, es exemplar. En 70 paginas, l’autor nos ditz amb fòrça detalh e datas, çò que foguèt l’istòria de la lenga ebraïca dins l’ancian Israël es a dire : l’ebrèu prebiblic, la temporada daurada de l’ebrèu biblic, l’exili de Babilònia e sas consequéncias lingüisticas, l’aparicion de l’aramean e son influéncia sus l’ebrèu pòst-biblic. Nos rapèla cossí espeliguèt l’ebrèu michnic (lo de la "michna") e se pausa la question de saber quora l’ebrèu quitèt d’èsser parlat, en insistissent sul problèma pas complètament resolgut de la lenga de Jèsus.

La partida sus la resurrecion de l’ebrèu resumís amb clartat e d’un biais mai concís çò que sabem gràcias e de libres nombroses. E Hagège d’afirmar non sens prudéncia que la causa es jutjada e provada : una lenga considerada coma mòrta pòt totjorn renàisser. A condicion de s’i bracar amb passion, volontat e seriós.

Cristian Rapin

Halte à la mort des langues, Claude Hagège, Odile Jacob, poches, n° 98, 371 paginas, ISBN : 2-7381-1182-3 ; ISSN : 1621-0654


A cada jorn, son mièg lum - Ives Roqueta

a-cada-jorn-son-mieg-lum A cada jorn, son mièg lum d'Ives Roqueta es estat publicat per Letras d'òc.

Lo libre de 120 paginas paregut a la prima de 2015 pauc de temps après la mòrt de l'autor es la seguida de L'ordinari del monde.

Aquí, Ives roqueta nos propausa una tièra de nòvas. Es lo quotidian, son anar lent, fach de doçor, de violéncia que l'autor, aicí, conta. Gèstes, objèctes banals, saupèt ne tirar vida e poesia.

Sul libre 'Les Pays des parlers perdus'

les-pays-des-parlers-perdusSul libre Les Pays des parlers perdus de Pierre Pasquini, un article de Joan-Francés Blanc dins la revista Estudis Occitans (numèro 19 , 1996, pagina 55).

Sortit d'una tèsi de 1991, qu'agèri pas l'astre de legir, l'obratge de Pierre Pasquini n'es benlèu un de mai dins la tièra de las analisis del psicodrama del movement de renaissença d'òc. Una pèira de mai sus l'ataüt, benlèu, mas pasmens lo libre presenta de causas interessantas, per exemple pels istoriografs. Que lo biais d'escriure l'istòria (Robèrt Lafònt dins sa prefaci o ditz ben : avèm aquí un trabalh d'Istorian) depend pas sonque de las sorgas, mas tanben de la tòca que s'es balhada l'autor en se botant a la règa. Aquela tòca es la de l'autor, mas aqueste banha dins un temps e dins una environa (las orientacions de sos directors d'estudis) que lo butan a des causidas ideologicas (al sens large del mot) mai o mens concientas.

Convit - Terèsa Canet

convit Lo libre Convit de Terèsa Canet sortiguèt en 1982 dins la colleccion Messatges de l'IEO el Cantal.

Recampa poèmas e calligramas d'una occitana de uèi. Los dessenhs son de Miquèla Canet.

Lo libre es en occitan, amb pichon lexique occitan-francés. Reçaupèt lo prèmi Pau Froment en 1983. Fa 64 paginas.