cap-a-china Cap a China tèxtes de P. Loti, C. Cabayé, O. Wynd, traduccions de Miquèla Cabayé-Ramòs (Edition des regionalisme, 11 €, 2015, 114 paginas).

Presentacion - Cap a China es un libre de viatge. Lo temps d’una traversada aquò’s, revirats e presentats en lenga nòstra per l’escrivana Miquèla Cabayé-Ramòs, los racontes de tres viatges cap a una meteissa destinacion geografica : China.

Lo primièr es lo de Pierre Loti, intellectual e escrivan francés, qu’embarca per China en 1900 a bòrd d’un grand cuirassat de guèrra, lo Redoutable. Se’n va, coma oficièr, far son servici militar.

Lo segond es lo de Cyprien Cabayé, lo pairegrand de Miquèla Cabayé-Ramòs. Païsan e vinhairon lengadocian, nascut prèp de Carcassona, es mandat en China en 1902 amb son regiment, dins l’encastre del servici militar que durava tres ans.

Enfin lo darrièr viatge es fictiu. Es tirat del roman Una odor de gengibre (The Ginger Tree) de l’escrivan escossés Oswald Wynd. Se tracha de lo de Mary Mackenzie : jove escossesa qu’embarca sul paquebòt lo Mooldera cap a China en 1903. Se va maridar amb lo militari britanic que li an promés, aqueste es en pòste a Pekin. Lo personatge relata lo quotidian sul vaissèl pendent lo viatge e son arribada a Pekin.

Tres tèxtes d’una bèla sensibilitat que lor fial comun es lo viatge en batèu fins a China.

L’engèni de Miquèla Cabayé-Ramòs es d’aver recampat dins un meteis obratge realitat e ficcion. D’aver remosat dins un meteis volum tres personalitats desparièras e tres destins que, sens aquò, riscavan pas de se crosar.

La traductriça es tanben l'autora de Una de las Corbièras Nautas e de Una femna l'autra, la vida... Cap a China es sa primièra traduccion.

 


Comba Granda I e II - Leopòld Durand

comba-grandaComba Granda I e II - Leopòld Durand
Vent Terral - dos tòmes (1987 e 1991)

Presentacion :

Primièr tòme - De la guèrra de 1970 cap a 1914, dins una bòria de montanha mejana, un libre d’oras dels biaisses de far e de viure. E un roman vertadièr. De tèrra, d’argent e d’amor desparaulat, dins una lenga que deu pas res als diccionaris.

Sul libre 'Les Pays des parlers perdus'

les-pays-des-parlers-perdusSul libre Les Pays des parlers perdus de Pierre Pasquini, un article de Joan-Francés Blanc dins la revista Estudis Occitans (numèro 19 , 1996, pagina 55).

Sortit d'una tèsi de 1991, qu'agèri pas l'astre de legir, l'obratge de Pierre Pasquini n'es benlèu un de mai dins la tièra de las analisis del psicodrama del movement de renaissença d'òc. Una pèira de mai sus l'ataüt, benlèu, mas pasmens lo libre presenta de causas interessantas, per exemple pels istoriografs. Que lo biais d'escriure l'istòria (Robèrt Lafònt dins sa prefaci o ditz ben : avèm aquí un trabalh d'Istorian) depend pas sonque de las sorgas, mas tanben de la tòca que s'es balhada l'autor en se botant a la règa. Aquela tòca es la de l'autor, mas aqueste banha dins un temps e dins una environa (las orientacions de sos directors d'estudis) que lo butan a des causidas ideologicas (al sens large del mot) mai o mens concientas.

Robèrt Lafont - Lei miraus infidèus

miraus-infidus Robèrt Lafont - Lei miraus infidèus - Colleccion Atots (154) - IEO - 2002
104 paginas - ISBN : 2859103031

Extrach : « Son paire se rasava au cotèu grand, coide levat, en cantant la Traviata. Lo talh ne preniá un ritme de valsa e l’escuma blanca, a dicha que se gonflava sus la lama, evocava la crinolina. Eu, lo fiu, se conservava de l’adolescéncia lo repertòri dei Beatles. One two three four... lo rasador de plastica davalava la gauta a sautets e la quitava tot blanc escrumós dinc l’emfasi d’un I love you.