plueja-rosselaLa pluèja Rossèla - Julio Llamazares - IOE Edicion - 2008 - 160 paginas

Extrach p114 : "Lo temps rajòla sens fin coma rajòla lo riu : malenconic e equivòc, dins d'abòrd, se ronçant d'esperel a mesura que passan los ans. Coma lo riu, s'enrambolha demest las algas e la mofa de quand èrem encara plan joves. Coma el, se ronça dins los vabres e sauts que marcan la debuta de l'acceleracion.

"Entrò los vint o trenta ans, òm crei que lo temps es un riu infinit, una substància estranha que s'alimenta d'esperela e jamai se demesís. E s'escai que l'òme, a un moment, descubrís la traïson dels ans. S'escai sempre un moment - e lo meu coincidiguèt amb la mòrt de la miá paura maire -  que, tot d'un còp, la jovença s'acaba e lo temps se desgèla coma un molon de nèu que lo tròn i es tombat dessús. A comptar d'aquel moment, los jorns e los ans començan d'acorchar e lo temps se fa vapor efemèra - coma la de la nèu quand se degèla - qu'estropa lo còr, pichon a pichon, e l'endormís. E, aital, quand volèm nos'n mainar es ja tard per ensajar de se rebellar."

Presentacion de l'editor :

Andrés, lo darrièr abitant d'Anielle, vilatge abandonat dels pirenèus aragoneses, se soven cossí pauc a pauc sos vesins e amics se moriguèron o s'enanèron a la vila. Refugiat dins las roïnas d'aquel vilatge-trèva, presonièr d'una solitud extrèma, evòca lo temps ont partejava aquela vida amb sa femna, Sabina, qu'acabèt per se suicidar, rosegada pel desespèr. Demorat sol amb sa canha se farga un mond entre sòmi e foliá al mièg d'ostals abausonats e rosegats per la vagetacion e de carrièras vuèjas...

L'autor : Julio Llamazares

Nasquèt en 1955 dins lo vilatge de Vegamián (Leon), uèi desparegut, negat dins las aigas d'un barratge. Aprèp d'estudis de drech, abandonèt lèu lo mestièr d'avocat per se consacrar al jornalisme escrich, radiofonic e de television a Madrid. Publiquèt de libres de poèmas demest los quals podèm senhalar Memoria de la Nieve (1982) qu'obtenguèt lo prèmi Jorge Giullén, e d'ensages, coma l'insolit e narratiu : El Entierro de Genarín (1981). Es tanben autor de romans o ficcions narativas : Lunas de Lobos (1985), La Lluvia Amarilla (1988), Escenarios de Cine Mudo (1993), El Cielo de Madrid (2005) e d'un fum d'autras publicacions : En Mitad de Ninguna Parte (1995), Tres historias verdaderas (1998) etc... Es un dels autors mai originals e remarcables de la literatura espanhòla contemporanèa.

Lo traductor : Fernand Vialaret

Nasquèt en 1928 al Bosquet, masatge pichon de Levezon (Avairon), dins una familha de nòu drolles ont l'occitan èra la lenga de cada jorn. Estudièt al país e, vengut professor sa passion per sa lenga mairala lo menèt a l'ensenhar al licèu de Caramauç (Tarn) tanplan coma lo castelhan, lenga sòrra de la latinitat. Amorós de las doas lengas, son sòmi de longa, èra de revirar un roman castelhan a l'occitan.

Son rescontre amb La Lluvia Amarilla de J. Llamazares foguèt determinant e per astre, n'acabèt la revirada qualques jorns abans sa mòrt accidentala un 28 de febrièr de 2005.


L'òme del cap del lòc - Alban Cazals

L'òme del cap del lòc d'Alban Cazals foguèt publicat pel Grelh roergàs en 1995. Lo libre conten 208 paginas.

Amagat darrièr lo personatge de Marçal, l'autor nos liura los sieus remembres. Un viatge al còr del sègle vint, tot en retenguda, cada mot es pessat, cada alusion pensada.

Nascut en 1924 a Centres en Segalà roergat, Alban Cazals viu son enfança dins la bòria de sons parents. Es lo temps, encara, ont al campestre la lenga occitana es lo sol veïcul de comunicacion.

Abelhas e mèl - Renaud Falissard

Abelhas e mèl de Renaud Falissard (Lo Grelh Roergàs, 2017, 15 €).

L'òme e l'abelha dempuèi longtemps entretenon una relacion de complicitat. Mèl, cera, idromèl... autan de produches que fan part de l'economia e de la cultura de cadun, en Occitània segur, mas tanben pertot dins lo mond.

Lei passatemps - Michel Miniussi

passatemps-miniussiLei passatemps - Michel Miniussi
Les amis de Michel Miniussi - 1995 - 222 paginas
ISBN : 2-9509519-0-2

Presentacion de Robèrt Lafont (quatrèna de cobèrta)

Miquèu Miniussi aurà traversat la literatura d'òc sota lo signe d'una elegància culturala e d'una distinccion de l'èime. Elegància d'aver causit l'expression occitana non pas coma un enrasigament dins l'espés dei determinacions atavicas, mai coma un païsatge de l'òme e de l'art. De familha se confrontava d'un costat a Provença, de l'autre anava prene la mesura de la poesia e dau sègle devers Trieste, ont li moriguèt un parent, pauc abans sa pròpria fin, poèta requist en un autre encastre de Mar Mediterranèa, e de la malautiá pariera.