portulanSul libre de Roland Pecout Portulan I (1978), un article de Max Roqueta dins la revista OC, printemps 1980. Los dos libres son estats reeditat per Vent Terral en 2013 en un volums.

Sus Portulan I - Un libre plen e dur e ric coma la miugrana, un das simbèls mai retenguts de Pecout en sa caminada orientala. Ric coma la mar, o puslèu lo desèrt qu'es melhor son agre.

Un jornal de viatge, saique n'i a tant. E de tot biais e de tota mena. Mas non pas simpla notacion das endrechs e das òmes, de vestits o de costumas, d'imors que van e venon. Nani. Mas un viatge qu'es au còp dau defòra e dau dedins. Una cèrca de « se » au davant e au travèrs das autres. E, coma tota vista nusa de se, agandiguent coma per fòrça naturala a una mena de cante jondo, aquel de la vertat resconduda dau dedins quand una claror venguda de l'estrange i davala e la fai trelusir, e mai cantar, coma la pèira de l'estatua egipciana que fasián cantar los rais primièrs dau solelh levant. De paginas plenas son antau poèmas, cantas, cant de l'arma en soletat, trespassada per l'engenh dau desèrt.

L'escrich de Pecout n'es trevat. Mond de l'ermàs, de la pèira, de la calç de las moscas. Dau silenci, dau caumanhàs. De las parets de tàpia. Mond dau sòmi de cara au mond aseptisat de l'american way of life, aquel que sas causas son sens reire-causas. Aquel mond d'Orient tant pròche de nòstra carn senon de nòstre ime acartesenquit.

Mestrança de l'escritura, sentida de l'acòrchi, ime de las correspondéncias, poder d'evocacion, non pas simpla mas re-creacion dins un univèrs qu'es pas que lo sieu, tot adralha aquela pròsa a se pausar coma la mai bèla que siaga estada facha en Occitània. Una lenga que vai liurament dau simple elementari a l'abstraccion, e tot aquò sens jargonejar en se gardant un linde d'aiga fresca. Roland Pecout i agandís amb un natural extraordinari. Aquela pròsa es coma una tèrra que bèu l'aiga. De tot çò qu'a vist o ausit o sentit o imaginat o somiat, es coma emprenhada. Vos o tòrna directament, coma sens esfòrç : es encantacion dau sòu montada. Tèrra embugada, vos tòrna tot lis la tèrra visitada e l'ime de sos pòbles. Es que Pecot i es frairenal. Son cant es fach d'amor per çò qu'es anat veire. E res nimai degun canta pas coma l'amor.

Max Roqueta


'La man d'Urlica' de Raimonda Tricoire

Sèrgi Viaule perseguís son trabalh de traduccion de l'òbra en pròsa de Raimonda Tricoire.

Huit siècles de littérature occitane en Auvergne et Velay

huit-siecles-de-litterature-occitane-en-auvergne-et-velay-jean-roux Huit siècles de littérature occitane en Auvergne et Velay.

Morceaux choisis. Tèxtes acampats per Jean Ros. Prefaci de Gustau Aliròl e Belkacem Lounès (EMCC, 2015, francés/occitan, 218 paginas, 16,5 x 11 cm, 10,00 €)
ISBN 978-2-357405-09-7

Lo libre es una antologia regionala. Porgís pel primièr còp un panorama de l’ensemble de la literatura escricha en Auvèrnhe e Velai. Permet a lector de se far, enfin, un imatge clar d’aquel patrimòni gaireben desconegut de las antologias de la literatura occitana que sortiguèron dusca uèi !

La solitud del correire de fons - Alan Sillitoe

La solitud del correire de fons Las edicions IEO Tarn publican lo segon numèro de lor nòva collecion Revira Lenga dedicada a la traduccion. La novèla La solitud del correire de fons publicada en 1958 es tirada del recuèlh de novèla eponim de l'autor anglés Alan Sillitoe. La traduccion occitana es de Michel Fréjabise

Alan Sillitoe escriu sas novèlas a la primièra persona, descrivent la transformacion d’un individú fàcia a son destin. Adaptada al cinemà puèi al teatre, l’accion se desenròtla al còr de Granda-Bretanha e visa a atirar l’atencion sus las condicions quotidianas de la classa obrièra.