miugranaTeodòr Aubanèl (1829-1886) es, amb Roumanille e Mistral, un dels cepons del Felibrige. La Miugrana entre-dubèrta es son recuèlh de poèmes lo mai conegut.

IEO Edicion en 2017 torna editar aquela òbra essenciala. Lo tèxt es en grafia classica, una introduccion de Claude Liprandi completa lo volum.

Extrach :

A ! Se mon còr aviá d’alas,
Sus ton còu, sus ton espatla,
Volariá tot en combor,
O minhòta ! A ton aurelha
Te diriá de meravilhas,
De meravilhas d’amor.

A ! Se mon còr aviá d’alas,
Subre ti boquetas pallas
Volariá come un perdut ;
Mon còr te fariá, chatona,
Cènt potons e cènt potonas ;
Parlariá, parlariá plus !

Pietat ! mon còr n’a ges d’alas !
Lo langui, la freg lo jala ;
Tè ! Lo vaquí sus ma man ;
Pren-lo dins la tieuna, ò bèla,
Come un anhèu mon còr bèla,
E plora come un enfant.


Lo barracon - Sèrgi Gairal

barracon-sergi-gairal Lo barracon de Sèrgi Gairal ven d'èsser reeditat (julhet de 2015) per IEO Edicion. Lo libre de 204 paginas còsta 15 €.

Presentacion - Aquel barracon, que se quilha sul camin de Sant Jacme de Compostèla dempuèi lo sègle XIV, te fa un brave sospluèg ont pòdes costejar de mond que, de costuma, se coneisson pas gaire. Aital la castelana tròp perfumada o aquel romieu que se ditz alemand...

Barrutlada en Irlanda e en Gallas - Sèrgi Viaule

irlanda-gallas Barrutlada en Irlanda e en Gallas de Sèrgi Viaule (Editions des regionalismes, 2014, 188 paginas, 16,50 èuros).

En junh e julhet de 2013, Sèrgi Viaule partís amb son autocaravana sus las rotas d'Irlanda. Que plòga, que vente o que faga bèl temps, cada jorn notarà sas impressions e sas « aventuras » sus un quasernet.

Lux veneris - Joan-Ives Casanòva

Lux veneris de Joan-Ives Casanòva (Trabucaire, 2003, 88 paginas, 12 €). Raconte de l'amor e del desir. Extrach :

Ai ! lo desir, avètz bèu ròtle amb vòstre desir que vos ven ais uelhs coma lo velhaire dau mond, bèu ròtle de nos faire creire a son bonaür e a son espetament e après, de que faire après, donc, de que pensar après amb totei lei gèsts vergonhós e banaus de la cigarreta alucada, la lenga que se bolega soleta dins la boca per vestir lo silenci que se pòt pas eternalament lecar lei fendas umidas e escartar d’aise d’aise amb lei dents, de la poncha de l’esmaut, lei labras sarradas de la cambra. E, digatz-me, de que dire e de que faire après ? Comolar, comolar lo vuege, l’organizar, faire coma se, coma se pòt faire, coma se podriá faire, coma se deu faire, lo temps de recomençar s’o podètz, de laissar tombar lo tròç de carn flaca que vos pendola entre lei cambas ò alara de ren dire, d’acceptar lo silenci coma paraula, d’escotar lo respir de l’autre e lo sieu, de lei comparar, de veire son pitre se levar e se desgonflar, esperant la sòm, lo roncament, lei cambas umidas que se cròsan, de se desvelhar e partir a la muda per òrta...