Joan-Maria Petit

Joan-Maria Petit en 2007 © Georges Souche

Un article de la Federacion dels Ensenhaires de Lenga e de Cultura d'Òc publicat après l'anóncia de la mòrt de Joan-Maria Petit en agost de 2020.

Joan-Maria Petit nos a quitats

Ancian professor a l’Universitat Paul-Valéry, nebot d’Ernest Vieu, (òme de teatre occitan), gendre de Carles Camproux (actor màger de l’istòria de l’occitanisme) Joan-Maria Petit es estat longtemps professor de dialectologia. Coma dialectològ, a trabalhat a l’Atlas linguistique du Languedoc oriental (CNRS), amb Jacques Boisgontier et Louis Michel.

Passionat de literatura orala, s’èra interessat, entre autres, al « romance » aquela forma de poesia narrativa d’origina orala, comuna en espanhòl, catalan e occitan. En 1969, amb la collaboracion de Jean Tena, aviá publicat al Centre d’Estudis Occitans de l’Universitat un Romancero occitan, una antologia de la cançon populara occitana, ont mostravan las analogias formalas que presentava amb lo « romancero » espanhòl mai conegut. Èra tanben un poèta d’un grand talent.

Los recuelhs mai recents son publicats en cò de Jorn (i trobaretz una biografia) e en cò de letras d’òc. Utilizava dins son expression poetica sa coneissença de l’oralitat e compausava de tablèus entre narracion e descripcion, ont ponchejava discrètament una sensibilitat aguda.

Retendrem aquel poèma, ont se legis son admiracion de Federico Garcia Lorca :

Lo limon demandèt a l’irange
De li faire un poton
E l’irange emporprèt la sason vergonhosa.
Quand un tavan los maridèt
De flor a flor
Tuèron un poèta andalós
Dejós un miugranièr.

J.-M. Petit, Petaçon,
Jorn, Montpeirós, 2006, p. 34

Remandam tanben a aqueles mots de Jean-Claude Forêt dins la revista Europe : « Jean-Marie Petit est de ces poètes brefs dont l’écriture paraît si naturelle, évidente et limpide qu’ils ne donnent jamais l’impression d’un effort de dépouillement ou d’une quête délibérée de silence. Un paradoxal sentiment d’abondance et de profusion d’abord, de densité sans crispation ensuite, de tranquille et limpide évidence enfin émane de ces poèmes courts, aux vers eux-mêmes brefs qui dépassent rarement l’octosyllabe. L’écriture de Jean-Marie Petit tente de se confondre avec le souffle vivant de la parole, ces « brèves de village » qu’on énonce d’une haleine et qu’on échange entre voisins à la veillée, à la sortie de l’église, de part et d’autre de la haie. Cette parole, il l’a puisée aux lèvres des « gens de peu », dont toute sa poésie est en quelque sorte une épopée fragmentaire et inversée. »

Veire nòstra presentacion d’el aquí

La FELCO, agost de 2020


Sèrgi Viaule : critica del libre de Miguel de Unamuno 'Sant Manuel lo bon, martir'

Al cors de l'estiu de 2020, IEO Edicions publiquèt dins la colleccion Flor envèrsa Sant Manuel lo Bon, martir de Miguel de Unamuno.

Sèrgi Viaule : critica del libre 'Lo mistèri de la Montanha Negra'

Lo mistèri de la Montanha Negra

En novembre de 2012 sul webzine Jornalet Sèrgi Viaule presentava lo libre de Cristina Clairmont Lo mistèri de la Montanha Negra.

Union Europèa : ajudas a la infrastructuras de transpòrt

Ralh ferroviari

Lo dijòus 22 de junh de 2023 la Comission Europèa comunicava sus la politica de l'Union en matèria de transpòrt. Son 6,2 miliards d'èuros que seràn investits dins las infrastructuras.

Totèm : lo grapaud de Baçan

Grapaud de Baçan

En 2017 sortiguèt la revista Los rocaires numèro 2, presentava qualques totèms occitans.

Max Roqueta e lo roman

Mièja-Gauta

Lo tèxt çai-jos es extrach de la plaqueta de presentacion de la mòstra : Max Roqueta, la libertat de l’imaginari, que se debanèt en 2014 e 2015 a Montpelhièr.