En 2016 dins la Revista de las Lengas Romanas Joan-Claudi Forêt publicava un article titolat : Leon Còrdas, òme de teatre. Dins aquel trabalh presentava l'òrbra teatrala de l'autor. L'article se pòt legir sul site de la revista [aquí]. Aquí çai-jos la debuta de son tèxt.

Leon Còrdas, òme de teatre

1932-1984 : 52 ans d’escritura e de creacion teatrala. Lo teatre es per Leon Còrdas una de las passions de sa vida, una passion vitala que se confond amb son existéncia.

Leon Còrdas es pas solament un autor dramatic, un dramaturg, mas tanben un òme de teatre ni cort ni costièr. Son escritura teatrala se fonda sus una experiéncia concrèta de la scèna, coma meteire en scèna e coma comedian, amb tot l’engatjament fisic qu’aquò supausa. Es per aquò qu’un dels caractèrs de son teatre es l’abséncia de replicas inutilas, de fiorituras literàrias. L’escrivan s’imagina jogar son tèxt dins lo temps que l’escriu. Es plan conscient de totas las contrenchas dramaturgicas que s’impausan a el.

Lo teatre de Còrdas : teoria e practica

L’escritura e la practica dramaticas de Leon Còrdas respondon a una teoria que s’es formada per l’experiéncia, al fil dels ans. Es pas solament una teoria teatrala, es tanben una concepcion de la literatura e una certana idèa d’Occitània. Leon Còrdas formulèt aquelas idèas dins una conferéncia que donèt en 1963 a La Ciutat a l’ocasion del XXen estagi pedagogic de l’IEO, conferéncia intitolada Théâtre et littérature populaires d’Oc.

Lo mèstre mot d’aquela teoria, tala coma Còrdas la formula, es « pòble ». Es inserit dins lo quite títol : Théâtre et littérature populaires d’Oc. Còrdas quita pas de repetir de longa dins son article que pòt pas existir de teatre occitan que popular.

Lo mot « pòble » se tròba qu’es ambigú dins las lengas romanicas. A lo sens de « nacion etnica » (populus) e lo sens de jaça sociala, de plèba (plebs). Còrdas entend lo mot « popular » dins los dos senses, etnic e social. Lo teatre occitan es l’afortiment d’una identitat collectiva. Mas cossí definir aquela identitat ? Una plan bèla frasa de son article es esclairanta :

« [Le peuple d’Oc] Replié sur lui-même, son esprit intact, insaisissable, s’est perpétué par des voies imprévisibles mais sûres. On le chasse des cours, il se fait paysan et le reste pendant des siècles sans déchoir. À telle enseigne qu’il fait de sa condition populaire un postulat culturel, à tel point que toute une littérature en porte la marque comme un titre de noblesse et que cette littérature ne peut se perpétuer qu’en exaltant son origine sociale et en la parant poétiquement d’une vie de nature d’une précision minutieuse et d’une extraordinaire richesse. » (p. 9)

Aquela confusion dels dos senses del mot « pòble » es lo pròpri de l’identitat occitana e benlèu de tota cultura minorizada, relegada dins la classa bassa de la societat. Lo pòble occitan es lo pòble bas. La nacion etnica s’es recaptada dins una classa sociala.

Teatre e literatura occitans pòdon pas èsser que populars, parlar del pòble bas, lo metre en scèna, lo far parlar. Aquela idèa es la de tota una tradicion d’escritura occitana que podèm far remontar al sègle XVI e qu’inspirèt las renaissenças felibrenca coma occitanista. La podèm dire « populisme », sens donar al mot una connotacion pejorativa. Es pas tanpauc exprimida per Còrdas jos una tala forma clarament dicotomica, mas es l’idèa mai importanta de sa conferéncia.

Ressortís d’aquò que tot acte teatral es l’afortiment identitari del pòble, dins los dos senses del tèrme. Es a l’encòp un acte sacrat perque etnic e un acte subversiu perque social. La performància teatrala remet en causa l’òrdre social establit, que repausa sus la dominacion d’una lenga sus l’autra. D’aquí l’idèa fòrça nauta que Leon Còrdas se fa del teatre occitan, dins la pus mendre, la pus umila de sas manifestacions :

« [Les comédiens occitans] Ils sont sur les tréteaux, à la fois comme les officiants d’une magie vernaculaire et des insurgés sur une barricade, leur acte a quelque chose de sacré et de révolutionnaire à la fois et ne saurait être un acte gratuit. » (p. 4)

Dos autors dramatics representan mai que mai aquela concepcion del teatre occitan e serviràn de modèl a Leon Còrdas : Teodòr Aubanèl e Emili Barta. Leon Còrdas lor deu, a çò que ditz, sa vocacion teatrala :

« Je ne peux pour ma part renier Aubanel pas plus qu’Émile Barthe qui furent à part égale à l’origine de ma vocation théâtrale occitane. » (p. 10)

Las rasons d’aquela preferéncia son mai que mai nacionalistas, patrioticas o identitàrias, coma òm voldrà. Los occitanistas an doas rasons d’aimar Aubanèl, segon Còrdas : « le refus de s’inscrire en dehors d’une entité populaire » et « un tempérament exceptionnel, un débordement qui atteint d’emblée à l’universel ». Trobam a cò d’Aubanèl mai que de degun « l’expression d’une humanité occitane vierge de toute colonisation ». (p. 10)

Leon Còrdas dreiça puèi la tièra dels autors occitans que respondon a l’exigéncia d’un teatre popular. Comença pels dos ancians : l’abat Fabre de Montpelhièr e Aquiles Mir, l’autor del Sermon del curat de Cucunhan, e contunha per Francés Deseuse, autre Clapassenc, e lo doctor Albarel de Narbona. Puèi de citar totes los autors dramatics que marquèron la transicion entre felibritge e occitanisme, dins l’ensems del domeni occitan : en Lemosin, Chèze e Benoît ; en Peiregòrd, Renat Farnier ; en Gasconha, Simin Palay, Camelat, Abadie, Sarrieu, los abats Dambielle e Daugé ; en Lengadòc, Rouquier, Gaston Vinàs, Ernest Vieu : en Roergue, lo parelh Calelhon/Seguret, Enric Molin et Vesinhet ; en Cevenas, Joan Castanha.

Mas son autor de referéncia, son modèl demòra lo Besierenc Emili Barta (1874-1939), qu’escriguèt una quarantena de pèças, totas jogadas e rejogadas per de desenas de tropas, « ce qui représente la plus vaste audience qu’ait connue auteur d’Oc jusqu’à ce jour ». (D’unas d’aquelas pèças foguèron represas recentament pel Teatre de la Rampa, per exemple Las palmas de Banadòr e Sopa de morres dins son espectacle L’Estanquet.)

Aquela admiracion buta Leon Còrdas a escriure un pichòt estudi sus son mèstre en teatre : L’œuvre théâtrale d’Émile Barthe (Castèlnòu d’Ari, 1949), çò que l’empacha pas de demorar critic : admet que se li pòt reprochar « une technique trop prudente, un fanatisme félibréen et un simplisme psychologique » (p. 16). Lo fach es que nos podèm tot còp estonar de la distància entre la nauta e ambiciosa vision de Còrdas sul teatre e lo nivèl d’unas pèças dels autors censats segon el encarnar aquela vision.

Amb la generacion occitanista, la sieuna, Leon Còrdas es tanben critic : « Elle a d’autre part abandonné de façon à peu près absolue la grande tradition populaire d’Achille Mir et de l’abbé Fabre. Cet abandon fut une erreur. » (p. 17), mas jutja pasmens qu’es demorada fidèla a l’esperit popular, que sens el lo teatre d’òc seriá per Còrdas impensable, fidelitat que se tradutz, per exemple, per son interès pel folclòre e los contes populars. Çò que la definís es « le refus des poncifs félibréens et la recherche de techniques modernes », amb l’ambicion « de porter le théâtre d’Oc au niveau d’évolution du théâtre contemporain » (p. 17).

La vocacion occitanista e la vocacion teatrala semblan espelir a cò de Leon Còrdas, a pauc de temps d’escart. Pren consciéncia de « l’occitanité qui était en moi comme la sève est dans l’arbre » (p. 17) a l’Institut Agricòla de Limós, ont demòra entre 1924 e 1929. Legís las revistas felibrencas regionalas (La Cigalo Narboneso, L’Almanac Narbounés) e seguís per correspondéncia, a partir de 1929, los corses del Collègi d’Occitania. A la debuta de las annadas trenta, un còp tornat a Siran, descobrís la Societat d’Estudis Occitans, gràcias a son amic Marcel Carrières, que li fa far coneissença amb Carles Camprós, alara jove professor a Narbona, e Ernest Vieu (1894-1971), « qui dirigeait depuis des années une des troupes les plus actives du Languedoc, los Cigalons Narboneses, et venait de réaliser une création mémorable, celle de La Gitana d’Émile Barthe » (p. 17).

Aquel decenni de las annadas 30 compta sèt pèças, tant coma lo decenni seguent de las annadas 40, ont sèt autras pèças foguèron escrichas per Còrdas, lo ritme s’alentissent puèi. Aquò’s pel teatre que Còrdas dintra en escritura, dins un periòde de bolison creatritz dins lo domeni teatral.

« En ce qui concerne le théâtre un climat rebelle se faisait jour. Des hommes actifs et avertis se rencontraient et s’insurgeaient contre ce que nous appelions alors comme déjà dit "las colhonadas felibrencas". Autour d’Occitania [revista fondada per Camprós], nous nous trouvâmes ainsi, comme dit la chanson, "quatre qui voulaient se battre". Ces quatre étaient Andriu-J. Boussac, Ernest Vieu, Max Rouquette et moi-même.

« Cette équipe allait être pendant quinze ans le noyau d’une action initerrompue en faveur d’un renouvellement de notre théâtre. Les journeaux Occitania, Tèrra d’Òc, L’Ase Negre, Occitania seconde version, lui serviront tour à tour de porte-parole.

« Dès le n° 2 d’Occitania, avril 1934, Vieu lançait un appel. La maintenance du Languedoc, sous la présidence du majoral Pèire Azéma, donnait, sans restriction, son appui aux nouvelles conceptions théâtrales. Patronné par Azéma, rédigé par Boussac, un véritable manifeste paraissait sur Occitania de décembre 1934. » (p. 17-18)

Aquò’s dins aquel ambient que se debanèt un eveniment memorable : « La bataille d’Hernani du nouveau théâtre d’Oc eut lieu "lo bèu jorn de Sant Estèla" 1937 au Thâtre Municipal de Béziers avec la création de La Nuèit d’estiu de Clardelune. » (p. 18) Leon Còrdas, qu’aviá alara 24 ans, joguèt un dels personatges de la pèça e foguèt al còr d’aquela batalha dels ancians e dels modèrnes (representats pels occitanistas e pels felibres de la mantenéncia de Lengadòc).

« L’Office du Théâtre d’Oc fut créé peu après. Il est sans doute l’essai le plus rationnel qui ait été fait dans ce domaine. Notons qu’il était intellectuel dans ses principes et populaire dans ses objectifs... Le programme de l’OTO était de faire l’inventaire des œuvres théâtrales existantes d’un part, et d’autre part la critique objective des pièces nouvelles au fur et à mesure de leur parution... » (p. 19)

Fasent lo bilanç d’aquela epòca, Còrdas remarca amb fiertat :

« En quinze ans tout de même les quatre protagonistes du nouveau théâtre d’Oc, auquel il faut joindre Pèire Azéma, ont écrit dans Occitania et ses successeurs une centaine d’articles, analysé près de soixante-dix pièces, œuvres de trente auteurs différents. » (p. 19-20)

Avèm pogut comptar pas mens de 26 articles de Leon Còrdas sul teatre, entre 1936 e 1952, dins Occitania, Tèrra d’Òc, L’Ase Negre e ÒC.

La Font de Bonas Gràcias, escricha en 1944, jogada pendent qualques annadas e publicada en 1955 per Aubanèl marca una cima de son òbra teatrala : empòrta lo prèmi Teodòr Aubanèl en 1954, que corona aital son ambicion capitada d’escritura. Mas après ela, un autre cicle comença. Leon Còrdas escriurà encara uèch pèças, que solament una serà jogada (Menèrba 1210) e doas publicadas (Menèrba 1210 e la minuscula peçòta L’Anèl). A partir de sos 40 ans, lo teatre es pas pus d’ara enlà son activitat literària màger : reconversion professionala, creacion de l’Ortolana, performàncias poeticas, autras dralhas d’escritura, dificultat de se far jogar en l’abséncia de tropa capabla de portar sos tèxtes ? Coneguèt dins la segonda part de sa vida la dificultat que Max Roqueta rescontrèt dins tota la sieuna. En l’abséncia d’un tropa fidèla e seguida, l’experiéncia mòstra qu’es quasi impossible de far jogar sas pròprias pèças.

Lo teatre es donc per Leon Còrdas l’expression publica pus nauta del pòble occitan. Es un acte sacrat e revolucionari, mas tanben una activitat pedagogica destinada tant al public coma als comedians per se metre la lenga dins l’aurelha o dins la boca. Demòra d’estudiar qualques pèças a la lusor d’aquela art teatrala que venèm de definir. [...]

Joan-Claudi Forêt
Revue des Langues Romanes CXX numèro 2 | 2016

 

L'artice complet es [aquí]


Los mots de milhau

En 2015 sortissiá lo libre de Martine e Jacques Astor, Los mots de Millau.

Critica del libre 'École, Histoire de France et Minorités nationales'

Ecole, Histoire de France et Minorités nationales, Napoleon Bonaparte

Critica per Romieg Pach del libre de Claude Gendre e Françoise Javelier : École, Histoire de France et Minorités nationales (Fédérop, 1978)

Croàcia passa a l'èuro e intra dins l'espaci Schengen

Membre de l'Union Europèa dempuèi 2013, Croàcia emplega dempuèi aqueste 1èr de genièr de 2023 l'èuro coma moneda. De pèças novèlas son donc intradas en circulacion.

Lo freg, al pè del fuòc...

Freg e lops

En 2018 dins sa rubric Aital Òc lo jornal Centre Presse publicava lo tèxt d'E. Sodís : Lo freg al pè del fuòc.

Musica : entrevista de Guillaume Lopez

Guillaume Lopez

Dins son magazine del mes de novembre de 2019, la vila de Tolosa publicava una entrevista de Guillaume Lopez.