Lo fuòc

Cada ser, abans d'anar al lièch, lo pepin, amb la rispa, amassava las cendres sul fuòc, las sarrava coma cal. E l'endeman, tanlèu se levar, desacaptava las brasas que rogejavan encara sus la pèira del fogairon. Pausava dessús un geneston plan sec, qualques esclapons, de menudalhas, un gavelon d'eissirments. E bufava puèi un moment, doçament, doçamenton, amb lo conflet. Lo fum montava. Lo geneston grasilhava coma se de vèrmes lo rosegavan. Caliá bufar encara pus doçament. Una flamba se levava. Lo fuòc èra emprés.

« Es una costuma, disiá lo pepin. Sabi pro que lo ser poiriàm daissar lo fuòc s'escantir. Avèm d'aluquetas. Es pas per las esparnhar, cregas pas. Mas lo matin, quand vesi s'enairar la flamba clara, me sembla qu'es totjorn lo meteis fuòc que crèma al nòstre ostal. Comprenes, despuèi los nòstres ancians, sus aquela pèira de fogairon, de longa lo fuòc a totjorn cremat. Los nòstres ancians avián pas d'aluquetas, eles, e se de vegadas lo fuòc s'escantissiá, caliá dins un esclòp anar quistar de brasa dins un autre ostal. Abans lo fracatge grand, se podiá quistar de brasa sens vergonha alara que totes los vesins èran catolics vertadièrs. Mas despuèi l'esquisma, nos sèm gardats dels tisons d'un autre fogairon coma nos gardam del levam d'una autra mag. Es per aquò que cada ser, gelosament, acapti lo fuòc de cendres per poder trobar de brasas rojas cada matin. Per ieu, aquel fuòc dins lo nòstre ostal revèrta una lampesa de glèisa que crèma sens fin davant l'autar. La flamba monta clara e pura. Mas cossí se levariá la flamba se las cendres avián pas servada la brasa ? La claror sens la calor es pas lo fuòc, e las cendres tanben son puras. La nuèch longa comencèt al fracatge grand. Mas las cendres de las costumas e de las tradicions acaptèron las brasas de la fe. La nuèch se prolonga, freja. Una per una se consumisson las brasas vivas, mas cada brasa consumida creis la flaçada de cendres que recapta encara mai la cremor de las darrièiras brasas. Una per una s'escantisson, una per una. Mas basta que ne demòre una que arda. Perque s'acaba tota nuèch. Lusirà, tomar, l'alba complida. Lo Mèstre vendrà desacaptar las cendres. Pausarà sus la brasa darrièira la fina lenha menuda. A bèles paucs bufarà doç, entrò que se lève la flamba. Cresi ieu ara que lo matin se sarra. Espessas son las cendres, benlèu tu seràs la darrièira brasa. Quand tot sembla perdut, es alara que tot comença. Ne sèm aquí. Te sovenes del fuòc de sant Joan ?... »

Joan Bodon

Dins Lo libre de Catòia, capitòl 44.


Extrach del libre de Josèp Maffre 'Lo conse malgrat el'

Cencha de conse

Un tèxt publicat dins la revista Lo Gai Saber en 1939.

Joan-Claudi Sèrras : critica de 'La pluèja rossèla' de Julio Llamazares

La pluèja rossèla, Julio Llamazares

En 2008 sortissiá a cò de IEO Edicions la traduccion occitana del libre de Julio Llamazares La lluvia amarilla.

Tolosa : centre d'excelléncia de l'OTAN dedicat a l'espaci

Espaci

Al mes de julhet de 2023 se dubriguèt a Tolosa un centre d'excelléncia de l'OTAN dedicat a l'espaci.

Patrick Sauzet : Per un modèl mimetic del contacte de lengas (1987)

Sul perqué de l'abandon de la lenga occitana, al delà del modèl erosiu e del modèl conflictual. Un article de Patrick Sauzet dins la revista Lengas.

Sul libre 'S.T.O' de Régine Hugounenq

sto

En 2019 sortissiá lo libre S.T.O - Lo tust de tres letras de Régine Hugounenq. En novembre la revista de la metropòli de Montpelhièr ne fasiá la presentacion.